Natalia Pares VivesEm demana la redactora que li escrigui un article. Ben bé no sabria escollir el contingut, en
aquests moments estic ja saturada de moltes coses, portem massa temps donant la tralla…
Us explicaré una mica del com vaig conèixer la Natàlia….més que res per posar en contexte alló de les històriques i el mèrit que tenen.
Moltes vegades he explicat que les meves anades i tornades del meu trànsit son el fruit de les pressions rebudes de caire social i familiar o inclús la por al desconegut amb la possibilitat de perdre tot alló pel que havia lluitat….
Una d´aquestes, el penúltim intent de sortir definitivament del armari, va ser precisament quan vaig conèxier per primera vegada a la Natàlia Parés Vives.
Havia un telèfon de contacte, prèviament havia trucat al servei d´atenció de l’ajuntament de Barcelona on m´havien adreçat al CTC ( Colꞏlectiu de Transsexuals de Catalunya ), el sol fet de trucar ja em va portar una mini regresió per si tornava aquesta necessitat imperiosa de ser jo mateixa, per la qual vaig guardar i molt ben guardat el telèfon de contacte.
Van passar encara potser sis mesos que no fes un pas més endavant….vaig trucar per fi….
La Natàlia es va posar al telèfon i em va dir…mira ja que per feina no pots venir al local quedem a les 09.00h de la nit a la pizzería que hi ha a la Rbla Catalunya quasi cantonada amb Rda San Pere…nosaltres sortim del local i pugem a peu passejant per les Rambles…*
Era un dilluns, i encara feia fresca…deuria ser a l´abril més o menys…del 2001 ( crec )
Per a mí va ser un moment alliberador, vaig anar a la pelu, em vaig maquillar, em vaig posar fins i tot tacons…vaig anar a la pizzería a les 21.00h tal i com s´em va dir…assentada a la barra del bar…suant mars, el rimel em baixava per tot arreu…i per fi, a les 21.30h es presenten el grup del CTC amb la Natàlia al capdevant…tú ets la Romi ( feia servir aquest nom ) oi? Sí…vine amb nosaltres i sopem juntes….al cap d´una mitja hora em va dir, ara ja no sues oi?
Allà vaig conèixer unes quantes persones més, desde l´Ivan fins l´Olalla, la Bea Espejo…flipava
de la bellesa d´aquella dona… que del que parlaven tant ella com la Natàlia no rascava bola, no entenia res d´aquell llengüatge…però em sentía segura amb tota aquella penya.
Vaig anar unes quantes reunions més, i vaig fer l´ultima regressió després de valorar molt bé el camí que debía de pendre, que sabia que era un camí en fals, però era el que ja coneixia.
Mai vaig oblidar a la Natàlia, amb la seva força, m´identificava amb ella, es tan grandota com o soc jo ( potser la guanyo i tot amb embergadura ) Quan vaig sortir definitivament d´aquest armari i em vaig lliurar del captor, el primer va ser buscar a qui coneixia. I així ho vaig fer.
Es per això que jo n´estic tant agraïda de les persones Trans que van composar el CTC, lluitadores, una em va ensenyar el camí, una altre em va arribar a fer, temps després, la documentació presentar al jutjat del civil per l´auto favorable del canvi registral de nom i sexe al DNI.
La resta, ja la coneixeu..
De tot cor
Rosa Mª Maristany
(*) Passejar per les Rambles amb complerta llibertat ,ara ho veig, era més un desafiament i visibilització del colꞏlectiu Trans en aquella época que merament un passeig.