Natalia Pares VivesEl proppassat 30 d’Abril es va presentar en societat la producció documental “Tránsito y Felicidad” de Jonás Benarroch (2020). Es un documental que narra el procés de trànsit de Rosa Maristany en un seguiment quotidià de període llarg que coincideix en el abans i després de la seva cirurgia, com diem, i del seu procés d’externalització de la seva transsexualitat, les seves cabòries i la seva interacció amb la societat, la família i les seves filles.
Es veu la Rosa a la vida quotidiana preparant el dinar, conduint, passejant, estant mig despullada o despullada del tot al seu pis, en total intimitat amb la càmera i l’espectador, donant xerrades ivulgatives, parlant amb gent del barri, tot molt íntim i natural. Salta a la vista al documental, com sabem qui la coneixem una miqueta, que es una dona de “armas tomar”, molt enèrgica i decidida.
La Rosa i el documental descriuen el seu procés de canvi endegat a una edat adulta. Va decidir fer el pas als 57 després d’una vida de “normalitat” masculina en que el canvi va deixar bocabadats i sorpresos als seus familiars, companys i amics. A la filmació es poden veure les reaccions dels seus familiars no sempre favorables i fins i tot dolgudes amb la transsexualitat de la Rosa. Un cert distanciament d’una filla que sembla es va superar en la mateixa projecció. Ens vam emocionar totes… en fi, res que la gent trans no entenguem i en que som plenament empàtiques.
A mi, que veia la pelꞏlícula junt amb velles companyes del colꞏlectiu, em va sorprendre veure una sala plena, al menys tot el que el COVID permetia de gent i potser més. I la gent era de la mes diversa procedència. Vaig veure moltes persones del barri i coneguts del dia a dia de la Rosa. Normalment les trobades trans son bastant exclusives de gent del colꞏlectiu i alguna representació política. Aquest no va ser el cas. La Rosa es ben popular al Baix, suposo que pel seu tarannà extravertit i perquè ha fet xerrades en centres cívics, casals d’avis, escoles…
No vaig poder evitar emocionarme en algun moment, cosa en mi fàcil perquè soc bastant de llàgrima fàcil, en veure paralꞏlelismes en la seva història que probablement son comunes a moltes de nosaltres. Fins i tot va sortir el tema de l’operació a Tailandia i específiques mencions a l’excelꞏlent resultat que la Rosa ha tingut allí. Ella n’està molt contenta.
Des del punt de vista cinematogràfic, suposo que el director, en Jonàs Benarroch, se les deuria tenir per reduir el temps del documental a un tamany raonable i, a més, descriure una historia des de moltes hores de filmació que potser no tenien gaire relació. El resultat va ser satisfactori i el públic va seguir encantat tot el documental.
En la percepció de la gent no trans potser s’esperaria que en la seva “vida masculina” ella hagués estat una mica femenina, amb ocupacions “adequades” al gènere sentit i reivindicat amb posterioritat. Però com succeeix habitualment en trans adultes, com explica la mateixa Rosa en el documental, no va ser així. De fet ella mateixa opina que abans era massa agressiva, amb una masculinitat potser impostada, que va desaparèixer en sorgir la Rosa de la presó interior
En el documental també surt la Fina Campàs i altres amigues trans com la Judith i d’altres compartint un dinar a casa. La quotidianitat de l’escena et desarma i penso predisposa positivament al públic a compartir el desig de felicitat de la Rosa que traspua el documental No vull ser dolenta però em va fer molta gràcia veure les companyes en algunes escenes del documental.
Queda clar que la Fina i la Rosa van compartir molt en els seus procesos personals de transit i es una cosa ben normal. Vaig llegir un comentari o critica cinematogràfica que es preguntava o lamentava no s’aprofundís més en aquesta amistat… “aquí hay tomate…”
El germà de la Rosa es una estrella del documental perquè es fa creus amb el canvi de la Rosa i proporciona un element dramàtic, al igual que la seva germana que es mostra una mica dolguda. Presenten la preRosa com un tipus “molt masclista, dèspota i conflictiu”. El mateix Jonás Benarroch va arribar a dir que . “Quería entender cómo alguien que siempre se había sentido mujer pudo comportarse a la vez de manera hiper masculina durante seis décadas”.
Com que el documental inclou la cirurgia genital no van poderse evitar, fins i tot després, en el colꞏloqui veure ho tot com una cosa excessivament genitalizada, a l’estil de la llei trans de 2007. Però es que sovint la gent confon la gimnàsia amb la magnèsia.
Per a mi no existeix cap contradicció i la cirurgia es un opció evident per a una persona trans dona. Aquesta opció personal no exclou res ni contradiu el dret a les persones trans a no operarse i viure en l’expressió de gènere en que es senten més còmodes.
La veritat que sempre hi ha hagut persones, trans o no, que et volen veure operada per ser coherent amb tu mateixa, o que per contra per una coherència contraria voldrien que en cap cas t’operessis. No es un tema en el que hi hagi d’entrar la ideologia de forma impositiva. Son opcions personals de com viure una mateixa, res a dir, per tant.
La mateixa Rosa al documental es despatxa amb comentaris molt queer i crítics de les percepcions socials sobre el gènere i les persones trans. Queda clar que ella es considera una dona i des que es va veure així, abans o després de l’operació ja se’n considerava.
El documental, ens diuen es projectarà en algunes sales del Baix, i en la seva evolució posterior serà presentat a diferents premis cinematogràfics i concursos. Ves a saber, potser el podrem gaudir de nou a TV3 o alguna altra televisió i tornar a veure la Rosa, la Fina i d’altres companyes.
Va ferse difícil acomiadarse. Aquest COVID es una merda i t’obliga a refredar les trobades, a
marxar ràpid per tancarte a casa. Esperem acabi algun dia i puguem fer trobades d’amigues com
es veuen en el documental.
Natàlia Parés Vives