El CTC

El seu naixement va ser, crec, germà de Transexualia de Madrid i esperonat directament per la salvatjada ultra del Parc de la Ciutadella que va acabar amb la vida de la nostra  ompanya Soniai ferir greument d’altres persones que  pernoctaven al parc. Era un pas més en el “crescendo” d’agressions gairebé impunes de l’extrema dreta que volien condicionar la “transició” amb no poques complicitats d’alguns aparells de l’estat. Vaja, això encara sona…

La vocació políca del grup era evident i des dels seus inicis va tenir un fort biaix reivindicau. Eren temps dicils per a les persones trans. Treballar només possible per a unes poques i amb baixos sous i males condicions. La majoria feia el carrer, drogues, presó, morts accidentals o suïcidis,agressions, discriminació arreu… Les famílies s’avergonyien dels seus fills i els foragitaven o les menors fugien per ser elles mateixes.

Heu de pensar que la “Ley de Peligrosidad(y rehabilitación) Social”, tothom oblida la part entre parentesi, connuadora de la de “Vagos y Maleantes” va estar en execució a la península entre 1970 i 1989. De fet, el canvi políc dit transició no va afectar els grups GLBT, en el sent que l’indult de 1975 i amnisa de 1976 van excloure “perillosos socials”. Feia pocs anys, quan es va crear el CTC, que s’havia derogat oficialment la llei esmentada, però les pràcques socials i repressives contra el col∙lecu seguien acves. La concepció generalitzada de la transsexualitat era per a donar‐se de baixa.

Per exemple, per canviar‐te el nom per un femení t’havies de canviar de sexe. Per canviar de sexe, que senzillament no era possible, havies de passar per psiquiatra, psicòlegs, endocrins, viure en “un test de vida real” com a dona un mínim de dos anys, per la cara i sense calés, i finalment pidolar a un jutge que per “compassió” acceptés “la ficció”, per fer‐te la vida més suportable, i t’atorgués els canvis desitjats. La cirurgia era un tractament experimental que movava a cirurgians atrevits o desitjosos d’ingressos extres.

I bastantes persones vam passar per l’aro i també lluitar, guanyant sentències, fent cada cop més a prop el reconeixement de la nostra identat. D’altres no van renunciar i van seguir lluitant sense cedir un mil∙límetre. Òbviament sobrevivint en la il∙legalitat Inicialment, que jo recordi, quan jo m’hi vaig acostar, crec que per 1997, estàvem al carrer Bonaventura Muñoz, on la Coordinadora GaiLes de Catalunya. Ja hi havia bastants grups GL Els principals eren el Casal Lambda, la Coordinadora, el FAGC i el CGB.

Posteriorment vam anar al Casal Lambda al carrer Ample i al carrer Dr. Verdaguer i Callís, quan es van mudar. Finalment, vam optar pels Hotels d’Entats: Vall d’Hebron, La Pau, les Drassanes…

La transsexualitat era quelcom que sorprenia al mon GL que ens mirava amb molta recança. Va ser en el període 1997‐ 2001 que vam fer un salt qualitau, que penso es va produir arreu, a tot el mon, però molt singularment a Catalunya.

El CTC publicava un fanzine que es deia “La revista Transgénero”. Yliana i jo vam publicar una revista,BSTc, amb aparicions esporàdiques que penso va ser una fita al moviment trans mundial Jo no conec res semblant. Van anar sornt números fins a 2003 que estàvem
pelades del tot.

A tot això, vam fer una llei Trans que van aprovar els col∙lecus de tota Espanya, exisa una
FAT (Federación de Asociaciones de Transexuales ‐ de España). La gent trans exisem i lluitàvem amb força pels drets.

Va aparèixer de repent la T al GL que passaria a dir‐se GLT, prova de que el moviment trans apretava.

Durant quasi 6 anys va haver una lluita desfermada, sense presoners ni joc net, per a que el moviment trans acceptés la cirurgia com obligació per al canvi de sexe legal. El CTC es va negar en rodó i va liderar per si mateix i via FAT l’oposició als projectes del PSOE. La FELG va a ser FELGT. Llavors, la FAT va esvair‐se i els grups trans festejaven amb el PSOE tllant‐nos de sectàries.

Però era el CTC qui al capdavall representava l’ideari trans i no van poder amb nosaltres. Diferents esborranys transfobics van fracassar fins que al 2007 es va proposar la que seria la llei actualment en vigor, on la cirurgia no era requisit però sí el diagnòsc psiquiàtric. La llei era encara vergonyosa, però es va imposar un cert pragmasme i ens vam posar de perfil per possibilitar que s’aprovés.

El nou panorama amb la llei de 2007, un relleu generacional, noves identats emergents, conflictes amb l’ajuntament al voltant de la “convivència cívica” i la persecució de la prostució independent que era un atac directe a les nostres conviccions i mode de vida original, va tensar el grup que va subsisr cada cop mes minvat de persones. La gent anava millorant i tanta lluita i tan intensa potser ja no calia.

Finalment, ja només quedàvem de militants acves la BeaEspejo i jo. El grup s’havia escindit en d’altres que van intentar explorar les seves pròpies realitats com els trans masculins o ser més simpàcs amb el
PSOE o el PSC. Així, sense una data oficial de liquidació, el CTC es va exngir pels voltants de 2009‐2011. Us ho podeu creure‐ho que no recordo una data precisa?

Fer una narrava del CTC sense mencionar a la BeaEspejo seria falsejar la realitat i enganyar als lectors sobre el motor del grup. Ella en va ser‐ne fundadora al 1992 i va estar fins al darrer moment. No m’equivocaria si digués que encara hi és. Es una dibuixant notable, persona d’una fermesa ideològica i claredat de posicions envejable. Autora i tertuliana temible. La situació de la transsexualitat que vivim ara no seria com és sense ella i d’altres persones que com ella van fer molt més del que seria d’esperar, pels nostres drets.

Així s’entén el “PRO DERECHOS” del nom complet d’aquesta associació històrica del nostre país. Per a mi es molt graficant dir que jo també hi vaig ser, com moltes d’altres, i que vam intentar aportar el nostre pet gra de sorra al projecte.

Natàlia Parés Vives