Em presento

EM PRESENTO

Ja sé que es una mica arrogant parlar d’una mateixa i que estic monopolitzant aquest número de la revista, però la directora Rosa m’ha dit que m’havia de presentar per tal de que la gent sàpigues qui soc. Vaja, jo. “Allá vamos!”.

Em dic Natàlia Parés Vives, vaig néixer el 1955, a l’agost i soc “virgo”, per facilitar les coses als qui
creuen en això. Per increïble que sembli m’han fet un perfil a la Wikipedia per si a algú ii interessa. A mi se’m fa estrany i no em veig gaire reflectida, però com pot apreciar­se no se ben bé com soc.

La cosa, i es el motiu, suposo, d’escriure aquí es que vaig estar al CTC (Colꞏlectiu de  ranssexuals de Catalunya) fent de tot: militant, secretaria, presidenta, tresorera…i també em van fer presidenta de la FAT ”Federación de AsociacionesTransexuales”, d’Espanya, s’entén. Una militància trans que vaig sentir intensíssima i que va durar quasi 12­14 anys.

Potser com a conseqüència, em diuen ara “històrica”, versió millorada de vella, i hom podria pensar que he viscut de tot gràcies als meus 65 anys. Doncs no tant. Soc el que alguns agrada dir “trans adultes”. Es a dir que no es van menjar un torró fins que ja s’havia passat el raïm. Em vaig tirar a la piscina de la dilapidació pública aproximadament amb 40 anys, si be ja havia recorregut molt i molt abans. Però això es una altra història. I el cert es que amb una certa edat ja et poden dir Misa…

Una de les meves teories mes aconseguides es que per a nosaltres, les persones trans, no cal fer­se la tiquismiquis i per contra escollir sempre el camí planer i no el costerut que de sèrie ja van prou baldades. Per això, sempre vaig estar en contra de la “Terapia de la Vida Real” i d’altres rites de pas a l’ús, llavors.

Em dic Natàlia i soc una dona, no una dona com potser altres, sinó la meva manera de ser dona,
diguem. M’han dit al llarg de la meva vida del dret i del revés: estereotipada, andrògina, masculina, tercer sexe, etc. Els insults no els poso. Jo només m’he sentit jo i prou.

He estat prop de 10 anys totalment apartada de temes trans i/o reivindicatius GLBTI+. Ara en retornar de la mà de la Rosa Maristany que sempre insisteix molt, dubtava d’haver existit i format part del moviment. Es clar, tanta històrica que no coneixes, tanta institució GLBT dinamitzadora, tantes coses i terminologies noves que una es perd. Però, finalment, remenant entre les notícies i vells papers, sí
vam existir.

Em diu la Rosa que a “les històriques” ens haurien de fer un homenatge. Els homenatges fan olor póstuma i donen malastruga. Jo soc feliç, no ho nego, en veure el moviment trans d’avui. Fa goig. I què voleu, després de tant i de tant patir, de tantes bestieses que els polítics de torn ens deien per tall de desanimar­nos, ells han perdut i nosaltres estem reixint. Millor recompensa, impossible.

Què dolç es veure la continuitat en el temps d’allò que penses i sents com a valid. Es el millor premi. Em toca donar­vos les gràcies a tots vosaltres. Sou molt més del que podria esperar.

Natalia Parés Vives
Redactora de la revista