Natalia Pares VivesSexe i gènere estan condicionats històricament per la cultura i el poder. Política i religions marquen el full de ruta sobre com ha de desenvolupar-se l’individu amb aquestes qüestions.
La moral i el políticament correcte – o perfecte -marquen i s’imposen sobre les qüestions
individuals. Entre el correcte i l’immoral es dibuixa una línia d’inclusió o criminalització sobre el mes íntim o personal.
Malauradament, el concepte d’abús o el que es legítim sempre ha servit a les jerarquies per
homologar la sexualitat, fer xantatge o criminalitzar aquelles qüestions que no encaixen en els puritanismes o la moral a l´ús. D’aquesta praxis – universalment acceptada- sorgeixen totes les fòbies i persecucions, crims i exclusions a què avui intentem donar resposta, amb més o menys sort, a favor d’una major capacitat d’obrar i viure.
Les societats, regides pel valor d’allò masculí, han marcat el full de ruta del constructe universal. El poder, la conquesta, la gestió “correcta” de la violència, la sexualitat, la militarització, l’economia, tots els aspectes estan marcats per un modus operandi que excusa i afavoreix la masculinitat arquetípica construïda i autocomplaent.
L’ideal segueix vigent i perpetuat en les seves expressions més evidents: domini, competitivitat o col·laboracionisme interessat entre el estats mes forts; poder. Paradoxalment, aquest ideal es
referendat en l’actualitat amb la participació d’individus – indivídues que en altres èpoques van ser apartats de la gestió pública.
Ningú escapa dels clixés de l’idíl·lic. Uns son artífexs , altres espectadors o participants passius, i altres víctimes en funció de com de lluny estiguin d’aquests clixés.
La sexualitat masculina, sotmesa al control relatiu, ha disculpat el no encaix moral en els estigmes que el mateix home ha inventat. La sexualitat masculina es lliure i autocomplaent sempre que encaixi en el gènere pur ( respecte al gènere, el control sempre ha estat absolut en ambdós sexes) .
Queden exclosos els individus que traeixen aquest concepte: homosexuals, efeminats, transsexuals fem ( L’accés identitari a la feminitat desitjada es tracta de facto com una greu traïció a la masculinitat i una impostura respecte al constructe dona. Curiosament, les “dones que deixen de ser dones” – trans masculins – troben una millor acceptació entre ambdós generes. Deu ser perquè la masculinitat a “imitar” es un valor desitjable dins l’imaginari social )
La sexualitat femenina, en canvi, s’ha vist sotmesa a l’encaix de la visió de l’home itjançant
mecanismes de control absolut. La dona és pecadora i culpable al mínim indici de no encaixar en el “manual d’ús “: el de la perfecta mare i muller asexuada; o en el seu defecte, en la sexualitat sacra: les monges, eternes vindicadores i practicants de la no sexualitat en benefici de la moral religiosa masculina.
Sexe i feminitatno s’avenen. Les dones hem de tenir amo i ells ja han marcat l’imaginari idíl·lic de com ha de ser el nostre sexe i a què hem d’aspirar.
LA DONA definida amb lletres majúscules és un arquetip construït amb valors de pura fidelitat
patriarcal (¿Com ens ha d’agradar ser promíscues, infidels, hedonistes, hipersexuals o putes? ¿En quin cap cap per a les homologades tal disbarat?).
A l’extrem oposat; prostitució, promiscuïtat, sexe autocomplaent i hedonista són el costat invers i fosc que convé combatre per oposar-se al “manual d’ús” de la dona.
Sant Tomàs postulava sobre la sexualitat femenina: “La dona és un recipient on l’home diposita el plaer i el pecat”. No és estrany que aquest dogma amb el qual definia a les dones – especialment les casades – segueixi vigent avui dia per desacreditar els sectors de dones que no encaixen en la sexualitat correcta o idíl·lica.
Les prostitutes, les pornògrafes, les promíscues, les infidels … segueixen estant on sempre han estat: en
el bàndol de les bruixes que cal combatre i abolir. L’abolicionisme de la sexualitat incorrecta és, indubtablement, un mecanisme masclista perpetrat per les religions (Santa inquisició) i per pràcticament tots els governs mundials.
Els mecanismes de persecució són morals o educacionals quan no hi ha lleis regulades, convertint a les dones afectades en minories estigmatitzades i en estat de precarietat. (Només Nova Zelanda ha regulat cert tipus de treball sexual atenent exclusivament a allò demandat per les protagonistes).
Amb lleis – allò habitual és l’abolició via prohibició – les condemnes solen centrar-se en el control del sexe femení mitjançant multes, assetjament policial, presons o penes de mort (Oman seria un exemple actual).
No cal ser molt intel·ligent per adonar-se que els desastres vivencials (assassinats, explotació, màfies,
estafes morals, suïcidis, precarietat, extorsions, clandestinitat, invisibilització …) es nodreixen d’aquesta caça de bruixes mal dissimulada (especialment en països que prohibeixen pornografia i prostitució) consistent en la persecució institucional del sexe “políticament defectuós”.
De fet, sempre ha estat així, encara que no tant en períodes de relaxació sexual. Les mateixa sort de
desgràcies, descrèdit social i mort pateixen els empobrits dins d’aquest enorme mercat en què hem
convertit el planeta. No obstant, encaixar en el clixé d’allò correcte tampoc ens lliura de l’extorsió i la violència.
La violència de gènere és un exemple: dones “correctes” i aparellades són víctimes d’assassinats
(en major nombre que les prostitutes) o de violacions i controls violents sobre la seva sexualitat. Està clar que encaixar en el correcte no garanteix la supervivència femenina ja que massa vegades la
vulnera.
Aquest fet no impedeix subscriure i perpetuar l’estigmatització de la sexualitat femenina no
ortodoxa amb l’argument de la defensa de la dignitat. Argument que segueix tenint credibilitat i
que consisteix, “a grosso modo”, a tenir l’entrecuixa tancada fins que arribi l’home adequat (difícilment
reconeixible, d’altra banda, tenint en compte que el món sencer és masclista en major o menor grau).
Sant Agustí que, segons ell mateix va confessar haver gastat les seves forces en la lascívia i la
prostitució, no va dubtar a emprendre una croada moral contra el sexe a què va titllar de monstruós,
diabòlic, malaltia, bogeria, podridura, pus nauseabunda; condemnant a la vegada la concupiscència dins el matrimoni (Quantes coses tenim en comú les dignes i les indignes, ja que sembla que no anem tan lluny quan se’ns enlletgeix la sexualitat femenina autogestionada)
Naturalment, la moral sempre recicla el seu discurs. Els conceptes d’avui dia pretenen salvar les dones
d’una suposada “extorsió sexual” tot i que (per què serà?) trobi oposició en moltes de les protagonistes
a salvar.
La reinserció obligatòria de la prostituta, o dona sexualment dissident, recorda a la vella obstinació
religiosa de salvar les esgarriades i apedregar les que no es volen encarrilar. Però exactament… què
és la prostitució i per què nassos genera tanta animadversió?
La seva definició acadèmica posa l’accent en el benefici econòmic per sexe o en la corrupció o
perversió per interès o adulació en altres àmbits Podríem perfectament (i no és un disbarat) arribar a
la conclusió que prostituts (sexuals o no) som tots de l’una o l’altra manera, en tant que, per exemple,
participem de manera activa o condicionada dins d’un sistema l’economia desproporcionada del qual
provoca la sobrealimentació en uns i la precarietat en altres individus.
També perquè la nostra vida té un cost econòmic, aquell que paguem des que naixem i fins que
morim (I per a pagar aquest cost ens veiem en l’obligació de guanyar diners com sigui)
Sense diners no vius; així de senzill.
Es podria afirmar que la vida mateixa
està prostituïda.
No obstant això, com en tot el concernent a la moral, és el sexe el que acapara tot protagonisme.
Aquell que s’interpreta com “prostituït” és presentat de manera obsessiva i unívoca com un gran mal a combatre. Els excessos del sistema que ens prostitueix en aspectes no sexuals queden desdibuixats respecte a les seves formes més punyents per a la humanitat. Entre ells: el mal repartiment del pastís econòmic i les conseqüències mundialment apocalíptiques d’aquest fet.
La càrrega de l’estigma s’enceba molt especialment sobre la sexualitat de les dones i els seus
mecanismes de supervivència i autogestió, sobre els pobres extrems, i també sobre aquells que no
encaixen en l’ideal dels nostres valors que segueixen sustentats en el poder, l’acumulació de
béns materials, i el triomf dels guanyadors (que sempre són minoria per cert)
Per tant, existeixen massa mecanismes per al maltractament cap als individus que compten amb
poques eines per a sobreviure; mecanismes disfressats, avui dia, darrere d’una solidaritat de
postureig autocomplaent per part dels sectors privilegiats. (Històricament ja existien aquests
mecanismes en el poder).
Respecte al sexe homologat o sistèmic, és visible que l’economia és totalment vehicular a l’hora
d’encaixar en la sexualitat correcta. Encaixar en el correcte suposa encaixar en l’economia. Gènere,
sexe i diners estan perfectament engranats en el mercat de la sexualitat correcta.
Homes i -especialment- dones han d’exercir els seus convenients rols per a la producció econòmica.
Les dones continuen sent individus productius alhora que productes del mercat – (a més baix cost que els homes, l’aportació dels quals a l’espècie és menys rellevant i els seus serveis sempre han cotitzat a l’alça) proporcionant la perpetuació de l’espècie, la cura i la base sobre la qual s’assenteix l’economia i la pròpia existència.
Tan desproporcionat equilibri és compensat amb el reconeixement i el copet a l’esquena, fent-los saber que el seu gran assoliment és l’encaix dins de la dignitat (molt mal remunerada, per cert).
Dit d’una altra forma: la prostitució sexual està integrada (encara que no així denominada) en qualsevol estereotip, ja sigui beneït o demonitzat. I no distingeix entre plaer o no plaer, amor o no amor, autenticitat o falta d’ella.
No obstant, el pes de l’estigma; el demoníac, el no acceptable, l’abolible… recau sobre aquelles
persones – de gènere femení- que es desvinculen del sexualment integrat: les promíscues i
prostitutes no sistèmiques. Aquelles que s’emporten la fama; mentre la resta -com diu el refranycardem
la llana.
Els canvis socials derivats de determinats moviments han produït un efecte integrador diguem-ho així- a mig bullir. El resultat és la participació d’individus -dones en general- que abans exercien una influència relativa i que ara participen activament dins del sistema forjat en les nostres cultures mil·lenàries.
Naturalment, més fàcil la integració com més se subscrigui i fomenti el ja inventat i reciclat. Per
tant, no és d’estranyar que el poder rendibilitzi el discurs sobre la no discriminació, mentre es relega
les veus dels quals continuen estant més discriminats.
Tampoc és estrany que els nous integrats integrades – anhelin homologar-se i participar en el més punyent de la praxi masclista (poder, control, jerarquització, desproporcionat repartiment econòmic, etc.).
El més evident és considerar que les polítiques d’integració responen al desig d’adaptar-se al medi,
lluny de pretendre canviar aquest mitjà perquè capiguem tots. Això ajudaria a entendre, i per tant
qüestionar, conceptes molt actuals dins de les jerarquies com: la paritat, igualtat amb els homes
(entre homes mai han estat iguals; entre dones tampoc), ruptura de sostres de vidre, mimetisme
amb els rols masculins en el mercat…
És cert que actualment existeixen maneres d’articular la lluita contra el prejudici, el colonialisme ideològic o el despropòsit econòmic; però per alguna raó -i com sempre- aquestes veus o són minoritàries, o bé convé relegar-les en l’apartat dels invisibles i els indesitjables.
La reivindicació i les respostes sobre les injustícies vivencials haurien d’atendre sempre les veus dels damnificats. I resulta simptomàtic, colonial i invasiu que actualment la llibertat i els drets humans es trobin capitanejats en la seva majoria pels sectors poderosos o per aquells que s’acosten, conviuen o contemporitzen amb el poder.
Molt s’haurà de vigilar, qüestionar o defensar-se dels discursos atencionals i misericordiosos dels humanistes del poder, perquè és en el poder on es forja la desproporció existencial entre els pobres eterns exclosos- i el club de rics, políticament perfectes i artífexs del full de ruta pel qual transita la humanitat.
Bea Espejo
