Natalia Pares VivesMentre es discutia la “llei Trans” al Congreso, fora de l’hemicicle es manifestaven grups de dones advertint contra “el borrado de la mujer”. Representa un punt àlgid d’una campanya realitzada per un col·lectiu de dones, molt presents a Espanya, en contra del que s’anomena “autodeterminació de gènere”.
L’autodeterminació de gènere es que la pròpia persona digui de quin gènere es considera. Ho fa davant l’administració, per exemple el registre civil, i aquest es limitaria a anotar el canvi de gènere, i de nom si s’escau, modificant-se a partir d’aquí l’estatus legal de la persona que seria tractada per la societat i les administracions d’acord amb la identitat que diu manifestar.
El tràmit proposat és senzill i efectiu, sense burocràcia ni complicats testimonis de no es sap ben bé què, sense tuteles externes a la pròpia persona, ni d’autoritats, ni de panells d’experts o professionals de qualsevol tipus, ni res de res. S’encaixa així els darrers posicionaments europeus, jurídics i de molts experts que entenen que la identitat es un dels dits drets “primeríssims” que son la moll de l’os de la personalitat de la persona, i com a tal protegida per les lleis i les Constitucions.
En la comunitat trans a aquestes dones contraries als nostres drets se les sol anomenar TERF que
es podria considerar despectiu, tot i que de fet només és un acrònim. Les sigles en anglès de “TransExclusionary Radical Feminist” per “Feminista Radical Trans excloent”, de fet només una descripció. Però a Espanya la contestació contra la llei trans ha aplegat un públic més ampli de dones que les pròpiament TERF, doncs un sector del feminisme, si es pot dir que son feministes, veu un problema amb l’autodeterminació de gènere que faria perillar les lleis de discriminació positiva envers la dona, com son la llei de violència de gènere o la llei d’igualtat.
Personalment veig difícil que una llei qualsevol pugui esborrar un col·lectiu. Per exemple, nosaltres, les persones trans, hem estat en la pràctica legal i de la justícia, prohibides, perseguides, insultades, ignorades, excloses, tutelades, en fi, de tot. I encara estem aquí reivindicant els nostres drets. D’esborrar doncs res de res. Un terme desafortunat. Fem perillar la discriminació positiva per afavorir superar les diferencies seculars entre gèneres que es donen a la realitat? Jo diria que no.
Llegia d’una feminista estrangera que era sorprenent la força que tenia a Espanya aquestes posicions trans excloents i contra l’autodeterminació de gènere. Sí d’això n’hi ha arreu, però aquí sembla un moviment més important o com a mínim més sorollós. La seva conclusió era que un cop aprovada la llei trans, l’aplicació de la mateixa esvairia per sí sola les preocupacions d’aquest grup.
Fa pocs dies vam poder llegir un “Comunicado” (Comunicado sobre la Ley Trans, 14/06/2021 Amelia Valcarcel, Alicia Miyares, Angustias Bertomeu, Angeles Alvarez, Laura Freixas, Marina Gilabert, Rosa Maria RodriguezMagda, Victoria Sendón) que despotricava de l’autodeterminació. Les signants diuen no ser contraries a les trans, menys mal. Fa feredat que persones aparentment assenyades diguin el que han escrit.
A mi em carreguen bastant. Per una banda no puc evitar que el discurs conciliador, com que t’alliçonen, explicant lo raonables de les seves posicions, em crida. Intento comprendre els seus arguments i reflexionar-hi. Però trobo que els dits raonaments no son tals sinó desinformació, incultura (en la meva opinió) i l’expressió de mentalitats potser comprensibles fa uns segles, però molt xocants en el S.XX i no diguem en el S.XXI en que la tècnica i els coneixements científics han superat de llarg la genitalitat de “los niños tienen pene…” per a que entenguem què es el sexe.
Em permeto citar un punt del manifiesto, l’1, i es que no tinc estomac per a més. M’he quedat encallada, per intentar racionalitzar una postura.
“1) El sexo es una realidad biològica inmutable. El cambio de sexo registral tal como lo regula la ley 3/2007, que permite substituir, en el Registro, una realidad empíricamente observable por una ficción, es y debe seguir siendo una excepción jurídica, justificada por una disfòria o incogruencia de genero certificada por profesionales.” (els subratllats son meus)
Avui en dia, en que la ciència qüestiona la realitat que vivim, a nivell físic, on sabem que allò que experimentem no es correspon a “tota” la realitat, existint forces invisibles que ens afecten, freqüències de so, llum i energia que els nostres sentits no “veuen”. En que les dimensions de l’espai es controvertida es parla de molts univers, moltes dimensions, o de que fins i tot la nostra percepció del temps es merament una percepció…
Encara que es disfressi la transfobia d'argot inte·lectual i jurídic...
En un moment en que es qüestiona la mateixa concepció científica del ser, de la consciència, de la personalitat, d’irrupció de la intelꞏligència artificial, quan ja es parla d’alterar tècnicament el cos humà, interfases persona-màquina, de millorar biològicament les prestacions que tenim, etc., etc. I aquestes lluminàries troglodítiques ens surten amb “el sexo biológico es inmutable”. Deu meu! Per respecte no
m’atreveixo a dir res.
A la revista BSTc, num.2, publicàvem l’any 2000 (generfebrer) un article de la Dra. Sara Seldon, traduït al castellà, “An Open Letter to Physicians” que va escriure al 1991. L’autora, experta en l’abordatge de persones transsexuals afirmava que “su problema (el dels transsexuals) es biológico más que psicológico”. L’article feia una descripció de com el sexe no es una cosa única en la biologia de la persona sinó que era quelcom complex que de fet representa un procés. Procés que experimenta moltes variacions de la norma que son també, diem nosaltres, norma en sí. Exposava la seva opinió sobre les troballes de la neurociència al voltant del dimorfisme sexual cerebral i com la població trans femenina era de fet, al menys en les parts analitzades, sexualment femenina, fins i tot abans de
qualsevol teràpia hormonal.
Hi ha estudis relativament actuals i de la mateixa UNED, així que no son tan inaccessibles per les seguidores del manifiesto que abunden en aquesta línia. Es com es pot veure un tema complex el de la veritable natura de les persones trans. Ja sabem que les del “Manifiesto”, en general, son gent de lletres, però llegir i sortir del propi “closet”, de la zona segura, es una practica aconsellable. No es pot tenir una concepció filosòfica del mon tan arcaica.
Si aquestes persones creuen que els seus interessos polítics i partidistes estan per sobre dels drets de les persones transsexuals, s’equivoquen. Si hi troben algun problema en qualsevol llei, doncs que l’arreglin i llestos, però que no ens vinguin amb supeditacions dels nostres drets a les seves histories psicoanalítiques.
Que combreguin a la mateixa taula l’extrema dreta de VOX, del PP, del PSOE i personalitats i organitzacions feministes, a qui ara veiem amb uns altres ulls, es molt preocupant pel feminisme. Qui nega el dret al propi cos, l’avortament, l’anticoncepció, l’equiparació salarial de la dona, la violència de gènere que es disfressa de conflicte domèstic, etc., com pot compartir valoració sobre els drets de les persones trans amb part del feminisme? Que s’ho facin mirar…
Encara que es disfressi la transfòbia d’argot intel·lectual i jurídic no supera la credibilitat que proporcionen els fets que son fotuts de desmentir. A l’actualitat hi ha diferents països i comunitats autonòmiques a Espanya que es regulen pel mateix principi….I encara hi ha dones i no han succeït les catàstrofes que s’anunciaven des de megàfons histèrics i la incomprensió sectària.
De tota manera, la discussió sobre la llei trans i l’experiència dels països on ja s’ha aplicat l’autodeterminació, doncs no s’ha inventat aquí, ens aporta exemples i critiques que cal analitzar. Per la meva manera de ser que m’agrada cercar els conflictes més amagats, no podia passar per alt aquests casos.
Primer cas. Va passar a Argentina. Un home CIS, suposem, va descobrir que allà les dones es jubilen abans que els homes i va veure en l’autodeterminació una oportunitat per a una persona espavilada com ell. Com que l’autodeterminació no exigeix ni cirurgia, diagnòstic, hormones, ni res, només la teva declaració, la va fer. Va dir sentir-se una dona. Dit i fet. Obté el canvi de sexe legal, es jubila abans, cobra la pensió i ben content que es queda.
Que tenim aquí? Un canvi de sexe possible per la llei i per la discriminació que afavoreix la jubilació de la dona abans que la dels homes. No es un cas genial? Sempre havíem pensat que les barreres en els homes de la seva masculinitat eren insuperables i vet aquí que per uns calerets, hi ha qui se les salta. “Lo que sea por la pasta”.
Però la història no va acabar aquí. I es que tan espavilada potser no era aquesta persona. Un cop arribada l’edat de jubilació masculina va pensar que no li feia falta ser dona i va demanar de nou el canvi de sexe d’acord amb la llei. Imaginem que el va tenir, però també una demanda de que retornés tots els
calés que havia cobrat indegudament mes interessos. I es que l’autodeterminació i l’expressió lliure de la pròpia voluntat no cobreix la mentira o l’engany. No ets dona per que ho diguis. Ho ets, t’hi sents, ho dius i se’t reconeix. Si realment no t’hi sents, no ho ets, no ho eres, i havies actuat amb frau de llei, no valia el canvi, va ser una estafa i prou. Per tant, sense conseqüències per a les arques públiques.
Un segon cas, bastant desagradable, es va produir a Anglaterra i il·lustraria els pitjors temors de les opositores a l’autodeterminació de gènere en estar relacionat amb la VdG (Violència de gènere) i els abusos sexuals. El tracte envers abusadors i violadors.
El protagonista, agafeu-vos a algun lloc per no caure del xoc, es un home violador, sense el “presuntamente”. Quan ha d’ingressar a presó (quan abans?), demana el canvi d’identitat perquè diu es sent una dona. Fins i tot, imagino, argumentaria que el seu comportament era degut a que en negar la seva pròpia identitat es comportava de forma violenta i destructiva…Ho veig com si estigués escrivint una novella. Les autoritats penitenciaries accepten el canvi que es immediat i l’ingressen a un mòdul de dones. Allí el violador fa l’agost i agredeix a tothom que troba per que amb tanta proximitat, senzillament, no es pot contenir, ni tan sols una miqueta, pel que es veu.
Però el més sorprenent es que és una història real, succeïda com dic a Anglaterra. Però, anem a pams. Jo pel que sé i he conegut en la meva experiència personal, no fabulada, la realitat es justament la situació contraria. Noies trans ingressades a presons masculines i sotmeses a violacions i vexacions. O vivint la condemna en aïllament, que es una crueltat, per evitar-ne les agressions.
Anem a dir ara que si ets trans i no tens una pinta femenina a l’ús, o no estàs operada i sense penis, hauries d’anar a una presó d’homes? Això es una cosa aberrant i que a Catalunya senzillament seria ilꞏlegal en aquest moment. Aquesta no pot ser la via per atendre el cas que hem descrit.
Per poc que coneguis com funcionen els tribunals, on hi ha molta gent i estaments que diuen la seva per la mínima cosa que afecta als condemnats, no em faran creure que el cas que hem descrit no te responsabilitats concretes, de negligència, en el responsable o responsables del centre penitenciari, en
el jutge i fiscal de vigilància penitenciaria, en el jutge sentenciador… Au vinga! Potser algú va gaudir
violentant les dones preses en provocar una situació explosiva.
Però tot i així, aquest individu que deu ser una peça per estudiar, va acabar molt malament. Els jutges potser avergonyits per les seves decisions prèvies el van condemnar per les noves agressions a “cadena perpetua”, dient que “era un monstre que devia ser apartat de la societat”.
Aquesta historia es molt estranya i demostraria la insensibilitat dels estaments judicials amb la seguretat de les dones, siguin trans o no. Aquesta es la meva conclusió. Es un cas que fa de molt mal generalitzar. Imagineu una dona caníbal. Es un exemple. M’estan dient que la posarien amb la resta de preses sense precaucions per a proporcionar-li la manduca? No, es clar. Doncs ja està.
En alguns països on hi ha l’autodeterminació de gènere es temia que hi hagueren moltes sol·licituds sabotejadores amb la única finalitat de posar en crisi al sistema. De moment no ha passat. O sigui que els fets no semblen justificar els temors previs a l’autodeterminació. El col·lectiu trans viu una mica millor i el mon no ha col·lapsat.
Per acabar m’agradaria parlar d’un tema que la llei trans proposta toca nomes de puntetes, el del futur del sexe legal i l’actualitat del sexe no binari. M’explico. Cada cop hi ha mes persones que pensen que el sexe, o gènere si es prefereix, no hauria de ser una qüestió d’estat, figurar en els documents d’identitat, ser en canvi una cosa personal, com la professió que ja no figura al DNI.
Per arrodonir-ho, de forma emergent tenim identitats que no es senten encaixar en cap sexe-gènere però que tampoc es defineixen com un tercer sexe. A aquestes persones els hi aniria bé que el DNI i el seu registre civil, els seus documents personals, no els estiguessin contrariant contínuament.
Ja sabem que ara per ara es un tema que pels nostres polítics potser es massa. Si els hi ha costat tant abordar el tema trans i encara no l’acaben d’encaixar en tants d’anys què podem esperar del sexe no binari?
Però tot i així, la llei trans o la de drets LGTBI+ podria tenir en compte les seves necessitats més immediates per tal de permetre que en el anar avançant de la societat, les seves vides quotidianes siguin més satisfactòries i fàcils. No es tan difícil i en tenen dret. Només cal no ser tan tanoca i obrir una finestra per a l’expressió de gènere en el Registre i documentació individual.
Que tot ha de costar temps i llàgrimes? Què no es poden fer modificacions legals només perquè sigui just? Que escoltin als col·lectius interessats i que actuïn en conseqüència!.
Natàlia Parés Vives
